En funció de la situació específica de cada parella el ginecòleg expert en reproducció assistida els recomanarà quina és la tècnica més adient per a ells, i per a fer-ho la parella s'haurà de sotmetre primer a una sèrie de proves que intentarem explicar en una altra ocasió.
Les tècniques de què sentim parlar més sovint són la inseminació artificial i la fecundació in vitro. Però, tenim clar en què consisteixen aquestes tècniques?
Amb la inseminació artificial no es fecunda l’òvul en un laboratori com es fa en la in vitro, sinó que el que es fa és “acostar” l’esperma al seu objectiu.
Dels aproximadament 300 milions d’espermatozous que poden sortir en una ejaculació, molts es queden pel camí: alguns es queden a la vagina, altres al coll de l’úter, altres a l’úter, altres a les trompes de Falopi i només uns quants, molt pocs, un centenar, arriben on es troba l’òvul.
Amb la inseminació el que es fa és dipositar l’esperma, prèviament tractada, directament a l’úter de la dona per facilitar la fecundació natural.
Aquesta tècnica exigeix que l’esperma compleixi uns requisits mínims de quantitat i mobilitat.
La fecundació in vitro (FIV) és la que es fa al laboratori.
Se sotmet a la dona a una estimulació de l’ovulació perquè produeixi més òvuls dels habituals. Mitjançant anàlisis i ecografies es determina el moment adient per a la punció fol·licular, en què s’extreuen els fol·licles (bosses de líquid on hi ha els òvuls). Al laboratori, s’extreuen els òvuls dels fol·licles i es mantenen en cultiu fins que arriba el moment de la inseminació.
La fecundació in vitro pot fer-se pel mètode convencional o per microinjecció.
El mètode convencional consisteix a posar els espermatozous directament en cultiu, en contacte amb els òvuls madurs extrets dels fol·licles (normalment no tots els òvuls que s’extreuen són madurs) i aconseguir, així, que un espermatozou penetri a l’òvul (fecundació).
La microinjecció és un mètode en què s’escull un espermatozou i s’injecta directament dins de l’òvul a través d’una punció. També s’anomena injecció intracitoplasmàtica o ICSI.
Els òvuls que hagin estat fecundats començaran la divisió embrionària.
Al cap d’uns dies, es transfereixen els embrions de més qualitat a la dona. Sovint se’n transfereix més d’un per augmentar les probabilitats d’èxit, però el màxim legal al nostre país és de tres. Si han sobrat embrions de qualitat suficient, es congelaran per a poder-los utilitzar més endavant.
Tant una tècnica com l’altra es poden realitzar també amb gàmetes (espermatozous o òvuls) de donant.
 |
| Punció ICSI. Font: Salus XXI |
