Inseminació artificial o fecundació in vitro

Cada vegada més parelles han de recórrer a l'ús de tècniques de reproducció assistida per poder concebre i tenir el fill que tant desitgen. I les tècniques milloren constantment els resultats que s’obtenen.

En funció de la situació específica de cada parella el ginecòleg expert en reproducció assistida els recomanarà quina és la tècnica més adient per a ells, i per a fer-ho la parella s'haurà de sotmetre primer a una sèrie de proves que intentarem explicar en una altra ocasió.

Les tècniques de què sentim parlar més sovint són la inseminació artificial i la fecundació in vitro. Però, tenim clar en què consisteixen aquestes tècniques?

Amb la inseminació artificial no es fecunda l’òvul en un laboratori com es fa en la in vitro, sinó que el que es fa és “acostar” l’esperma al seu objectiu.

Dels aproximadament 300 milions d’espermatozous que poden sortir en una ejaculació, molts es queden pel camí: alguns es queden a la vagina, altres al coll de l’úter, altres a l’úter, altres a les trompes de Falopi i només uns quants, molt pocs, un centenar, arriben on es troba l’òvul.

Amb la inseminació el que es fa és dipositar l’esperma, prèviament tractada, directament a l’úter de la dona per facilitar la fecundació natural.

Aquesta tècnica exigeix que l’esperma compleixi uns requisits mínims de quantitat i mobilitat.

La fecundació in vitro (FIV) és la que es fa al laboratori.

Se sotmet a la dona a una estimulació de l’ovulació perquè produeixi més òvuls dels habituals. Mitjançant anàlisis i ecografies es determina el moment adient per a la punció fol·licular, en què s’extreuen els fol·licles (bosses de líquid on hi ha els òvuls). Al laboratori, s’extreuen els òvuls dels fol·licles i es mantenen en cultiu fins que arriba el moment de la inseminació.

La fecundació in vitro pot fer-se pel mètode convencional o per microinjecció.

El mètode convencional consisteix a posar els espermatozous directament en cultiu, en contacte amb els òvuls madurs extrets dels fol·licles (normalment no tots els òvuls que s’extreuen són madurs) i aconseguir, així, que un espermatozou penetri a l’òvul (fecundació).

La microinjecció és un mètode en què s’escull un espermatozou i s’injecta directament dins de l’òvul a través d’una punció. També s’anomena injecció intracitoplasmàtica o ICSI.

Els òvuls que hagin estat fecundats començaran la divisió embrionària.

Al cap d’uns dies, es transfereixen els embrions de més qualitat a la dona. Sovint se’n transfereix més d’un per augmentar les probabilitats d’èxit, però el màxim legal al nostre país és de tres. Si han sobrat embrions de qualitat suficient, es congelaran per a poder-los utilitzar més endavant.

Tant una tècnica com l’altra es poden realitzar també amb gàmetes (espermatozous o òvuls) de donant.

Punció ICSI. Font: Salus XXI

Aterosclerosi i arteriosclerosi

Aquests són dos termes fonèticament molt semblants, però amb significats lleugerament diferents.

Arteriosclerosi

"Arterio", com endevinareu fàcilment, ve d'artèria i "sclerosi" ve del grec i vol dir “enduriment patològic”. És a dir, es tracta d’un enduriment i pèrdua d’elasticitat de les arteries, normalment de les arteries mitjanes i petites, que fa que poc a poc vagi desapareixent la llum (l’espai interior) d’aquests vasos sanguinis. Hi ha diversos tipus d’arteriosclerosi i un d’ells és l’aterosclerosi.

Aterosclerosi

L’aterosclerosi és un tipus d’arteriosclerosi que afecta les artèries grans i mitjanes i que es caracteritza per la formació d’ateromes a les parets arterials.

Un ateroma és l’acumulació de fibres i lípids (greixos), normalment colesterol, a les parets internes de les artèries i que moltes vegades forma plaques que redueixen la llum de l’artèria i poden acabar provocant l’infart del teixit que rep la sang d’aquesta artèria.

L’aterosclerosi és el tipus d’arteriosclerosi més freqüent i per això moltes vegades s’utilitza aquest segon terme per referir-se al primer i ens podem fer un embolic.

Embòlia, trombosi, infart i ictus

Tots hem sentit moltes vegades aquests termes mèdics, però sabem què és exactament cada un d'ells?

A veure, comencem a poc a poc:

Embòlia

Una embòlia és l’obstrucció d’una vena, artèria o capil·lar per una massa que no es dissol a la sang (que els metges anomenen èmbol) i que ha estat arrossegada pel torrent sanguini.

Així, parlem d’embòlia gasosa quan la provoca una bombolla d’aire (oxigen o nitrogen), d’embòlia grassa quan la provoca teixit adipós, d’embòlia sèptica quan la provoca un èmbol de pus o gèrmens, d’embòlia tumoral quan la provoca teixit d’una neoplàsia infiltrat a la sang, etc.

Trombosi

Quan l’embòlia és provocada per un trombe (coàgul de sang) és quan parlem de trombosi o tromboembòlia.

Infart

L’infart és la necrosi isquèmica localitzada d’un òrgan. La “necrosi” és la mort del teixit, i “isquèmica”, ve d’isquèmia, que és el dèficit o la manca d’irrigació sanguínia. Per tant, un infart és la mort de part del teixit d’un òrgan perquè no li arriba sang o no n’hi arriba prou, i per tant no rep prou oxigen per funcionar correctament. Aquesta manca d’irrigació sol ser causada per una obstrucció (embòlia) de les artèries que fan arribar la sang a aquell òrgan. L’obstrucció pot ser interna, perquè hi ha plaques d’ateroma (característiques de l’aterosclerosi) o coàguls de sang (trombes) que impedeixen o dificulten la circulació, o bé externa, perquè hi ha un tumor que comprimeix el vas sanguini o una hèrnia, per exemple.

Els infarts poden afectar diversos òrgans: quan la falta d’irrigació es produeix al múscul del cor, parlem de “infart de miocardi”, si es produeix al cervell, parlem de “infart cerebral”, encara que també se’n diu “accident vascular cerebral”, “ictus”, “apoplexia” o “atac de feridura”. Aquests dos tipus d’infart són dels que hem sentit a parlar més sovint i, juntament amb els infarts renals (del ronyó) i intestinals, són els més freqüents. Però també poden produir-se a altres òrgans com el fetge, pulmons, etc.

Ictus

Un ictus és un atac sobtat, i s’utilitza aquest terme habitualment per referir-se als accidents vasculars cerebrals, que són la interrupció de manera sobtada de la irrigació sanguínia del cervell perquè s’obstrueix una artèria (ictus isquèmic) o bé perquè s’ha produït una hemorràgia (ictus hemorràgic, apoplexia).

Els ictus isquèmics poden ser d’origen vascular, intravascular o extravascular:

• Els ictus d’origen vascular es produeixen per una estenosi (estrenyiment) del vas sanguini que impedeix que hi circuli la sang correctament.
• Els ictus d’origen intravascular es produeixen quan hi ha alguna cosa que bloqueja el vas sanguini. I aquesta obstrucció pot ser o bé aterotrombòtica, provocada per un coàgul en una artèria cerebral i afavorida per la presència de plaques d’aterosclerosi a les artèries cerebrals, o bé embòlica (és a dir, provocat per una embòlia) en què un èmbol (coàgul, tumor, fàrmac o bombolla d’aire) provinent d’una altra vena viatja fins a l’artèria s’hi encalla.
• Els ictus d’origen extravascular es produeixen quan hi ha un element de fora del vas sanguini (tumor, abcés, quist, etc.) que en provoca l’estrenyiment (estenosi)i n’impedeix la circulació.

Quan es produeix aquesta obstrucció, que impedeix la circulació de la sang, és quan apareix la isquèmia (manca d’irrigació sanguínia), que pot produir un infart.

Miopia, astigmatisme, hipermetropia i presbícia

Sempre ens fem un embolic… la miopia, potser més o menys tothom sap què és, però l’astigmatisme… sona el nom, però què és exactament? I la hipermetropia? I la presbi… què?

Tots aquests són defectes refractius de l’ull i que ens presenten problemes per veure-hi bé.

El principal símptoma de la miopia és la dificultat per veure-hi de lluny. Les persones amb miopia no solen tenir problemes per veure-hi de prop. Quan la còrnia és massa corba o l’ull és massa gros, els rajos de llum que entren a l’ull convergeixen i s’enfoquen abans d’arribar a la retina i això fa que la visió sigui borrosa, desenfocada.

La hipermetropia és tot el contrari. Les persones hipermetrops tenen dificultat per a veure-hi de prop, i en canvi hi veuen bé de lluny. En aquest cas, la còrnia és massa plana o l’ull és massa petit i la llum s’enfoca darrera la retina.

L’astigmatisme es produeix quan la curvatura de la còrnia varia en diferents eixos. Això distorsiona la percepció de les imatges a qualsevol distància. Pot anar acompanyat de miopia o hipermetropia o presentar-se sol. 

Aquests tres trastorns poden corregir-se amb ulleres, lents de contacte o cirurgia làser.

La presbícia és el que coneixem com “vista cansada”. El cristal·lí és la lent interna de l’ull i quan mirem de lluny té una forma plana, però quan enfoquem un objecte proper es corba. Amb l’edat, el cristal·lí perd elasticitat i això fa que l’ull tingui dificultats d’acomodació, és a dir, li costa corbar-se, i per això els objectes propers es veuen borrosos i tenim tendència a allunyar les coses per veure-les millor. 

La vista cansada pot corregir-se amb ulleres i, ara també, amb cirurgia làser.

Osteoporosi

L’osteoporosi és una malaltia en la qual disminueix la quantitat de minerals de l’os. Això fa que l’os perdi força i es torni més fràgil.

Aquesta disminució dels minerals es deu a un defecte en l’absorció del calci.

Els ossos estan en un procés continu de remodelació en què es forma i reabsorbeix (destrueix) massa òssia constantment. A partir dels 35 anys, es comença a perdre petites quantitats d’os. El sedentarisme i diverses malalties poden fer augmentar aquesta pèrdua d’os i poden fer que aparegui l’osteoporosi a una edat avançada.

La menopausa és la principal causa de l’osteoporosi en les dones. Amb la menopausa, disminueixen els nivells d’estrògens. Els estrògens són les hormones sexuals femenines, i entre moltes altres coses, el que fan és contrarestar l’acció d’una altra hormona: l’hormona paratiroide.

L’hormona paratiroide fomenta la reabsorció òssia. Per això, quan els nivells d’estrògens disminueixen, l’hormona paratiroide afecta més els ossos i els torna fràgils i porosos: es destrueix més os del que es forma.

Hemograma

Quan el metge ens demana que ens fem una anàlisi de sang, pel motiu que sigui, gairebé sempre el primer que demana és un hemograma, que com el seu nom indica és una representació gràfica de la fórmula sanguínia, dels elements que formen la sang (hemo = sang; grama = representació gràfica): un element diagnòstic bàsic.

En aquesta representació s’inclou el comptatge cel·lular (nombre de cèl·lules) d’eritròcits (glòbuls vermells), leucòcits (glòbuls blancs) i trombòcits (plaquetes). També s’indica la concentració d’hemoglobina, l’hematòcrit i els índexs eritrocítics (VCM, HCM i CCMH) i, moltes vegades també el comptatge diferencial de leucòcits, el que es coneix com a “fórmula leucocítica.

I tot això què vol dir?

Els eritròcits es formen a la medul·la òssia. Contenen hemoglobina, que són unes ferroproteïnes que s’encarreguen de transportar l’oxigen als teixits i assegurar la respiració tissular. Els eritròcits són els que donen el color vermell a la sang. Les persones amb nivells baixos de glòbuls vermells pateixen anèmia. El percentatge de volum sanguini que ocupen els eritròcits és el que anomenem hematòcrit.

Els leucòcits es formen a la medul·la òssia o al teixit limfàtic, segons el tipus. Contenen enzims i secreten unes substàncies que poden destruir els gèrmens i neutralitzar-ne les toxines. Per això, s’associa els glòbuls blancs amb les defenses de l’organisme. La fórmula leucocítica és un comptatge de les diverses classes de leucòcits i les seves proporcions.

Els trombòcits són les cèl·lules que intervenen en la coagulació de la sang.

Els índexs eritrocítics relacionen entre si les diferents magnituds bàsiques de la sang referides als eritròcits:

• el volum corpuscular mitjà (VCM), que és el volum corresponent a un eritròcit, en determina la grandària i permet classificar els diferents tipus d’anèmies.
• l’hemoglobina corpuscular mitjana (HCM), que dóna informació sobre el contingut d’hemoglobina per eritròcit. Té una relació molt estreta amb el VCM, i sovint es poden fer servir indistintament.
• la concentració corpuscular mitjana d’hemoglobina (CCMH), que és la concentració d’hemoglobina per eritròcit.

 Tots aquests valors ajuden als metges a fer-se una idea molt general del nostre estat de salut.

Diabetis

(ca diabetis; es diabetes; en diabetes)

Quan parlem de diabetis ens referim normalment a la diabetis mellitus o diabetis sacarina (literalment, diabetis “dolça”), que és una malaltia que fa que el nivell de glucosa (sucre) de la sang sigui més elevat del compte, perquè el cos no és capaç de processar aquesta glucosa per eliminar-la de l’organisme a través de l’orina, de metabolitzar-la.

El pàncrees és una glàndula que hi ha al costat de l’estómac i produeix una hormona que és la insulina, que és la que controla la quantitat de glucosa que tenim a la sang: ajuda a la glucosa a entrar a les cèl·lules, i les cèl·lules utilitzen aquesta glucosa com a combustible.

De tipus de diabetis n’hi ha bàsicament dos: la de tipus 1 i la de tipus 2.

La diabetis de tipus 1 fa que el pàncrees no produeixi prou insulina (o no en produeixi gens), i per tant les persones que la pateixen s’han d’injectar la insulina que el cos necessita per metabolitzar la glucosa que consumeixen. Normalment, també han de fer dieta i controlar molt els hidrats de carboni que mengen (dolços, pa, pasta...). Aquest tipus de diabetis sol aparèixer abans dels 40 anys, normalment durant la infància o l'adolescència.

La diabetis de tipus 2 fa que el cos no aprofiti bé la insulina que produeix. És el tipus més freqüent de diabetis: sol aparèixer a partir dels 40 anys. Normalment, pot controlar-se bé només fent dieta i exercici, encara que de vegades també cal prendre medicació o fins i tot insulina. És allò que la gent en diu “tenir sucre”.

També existeix la diabetis gestacional que poden presentar algunes dones embarassades, que cal controlar amb dieta i exercici durant l’embaràs i que sol desaparèixer després.

La diabetis pot afectar a les artèries, tant a les grans com a les petites, i amb el temps això pot acabar provocant des d’una insuficiència renal que requereixi diàlisi, fins a ceguera o un infart de miocardi (atac de cor) o cerebral (no arriba la sang al cervell). També pot afectar al sistema nerviós, fent disminuir la sensibilitat als peus, i fer que no ens adonem si hi tenim una úlcera o una infecció, que en alguns casos poden tenir complicacions molt greus.

Per això és essencial que les persones amb diabetis facin un bon control de la glucèmia (el nivell de glucosa de la sang), del colesterol i de la tensió arterial per a reduir el risc d’aparició de totes aquestes complicacions en la diabetis.

I què pot fer que siguem diabètics? La diabetis pot ser hereditària, però hi ha altres factors de risc com el tabaquisme, el sobrepès, el colesterol, la hipertensió i el sedentarisme.